miércoles, 23 de enero de 2008

Honduras- El Salvador- Guatemala

catalan version

Aquest passat cap de setmana vam ana
r a Guatemala. Un viatge de vuit hores des de Tegucigalpa fins a Guatemala creuant tot El Salvador.

El viatge va començar el divendres a les sis del matí on el sol començava a treure el cap. Des de Tegucigalpa fins a la frontera amb El Salvador vam fer un parell d’hores. Destacar els nombrosos revolts que té la carretera hondurenya, afegint-hi els cràters al paviment, per dir d’alguna manera els grans forats que s’hi troben.

La frontera es diu El Amatillo. Allà ni tan sols ens vam demanar els passaports. Això sí, ens van cobrar 3 dòlars per mullar-nos les rodes del cotxe. Per què? Se suposa que per evitar la transmissió de virus, és a dir, una excusa per fotre’t 3 dòlars per la cara!

Sincerament, les carreteres de El Salvador són les millors de la zona. No hi ha excessius revolts i els carrils són prou amples. De frontera d’Hondures a la frontera de Guatemala hi hauran uns 350 Km dels quals més de 200 són de doble carril. S’agraeix.

Un cop passada la frontera vaig cedir el volant al company mexicà que ens acompanyava fins El Salvador. Haig de reconèixer que té una conducció agressiva, suposo que acostumat a conduir per tot Mèxic.

En un tram de dos carrils per sentit va pujar la velocitat i avançant per la dreta a un cotxe a 160 Km/h ens parà la policia. Ops! El policia demanà la documentació d’ell i del cotxe i se la quedà, argumentant que hem de pagar una multa vés a saber on i tornar a buscar la documentació. Òbviament allò feia que l’esforç de llevar-nos tan d’hora quedés en res. El policia se’n va anar a la part de darrere del cotxe a fer veure que prenia nota de la matrícula del vehicle. El Víctor va baixar i es va dirigir al policia a parlar amb ell. Jo, que anava al seient del costat també vaig baixar per conduir ja que donava per fet que es quedava la seva llicència. El Víctor es dirigí a mi i em digué: “dóna’m el teu passaport, ràpid!”. No entenia res però sense preguntar li vaig donar i ficà 20 dòlars dins ell i li donà al policia. Al pujar al cotxe, que continuà conduint ell, explicà que li insistí al policia que anàvem a Guatemala i no podíem anar a pagar la multa. El policia digué: “La multa per excés de velocitat són 57 dòlars però, encara que no s’ha de fer, ho podem arreglar aquí”. Efectivament, el Víctor li oferí 20 dòlars que va ser el preu final. Per primer cop, indirectament, vaig tenir contacte amb la famosa “mordida”. Haig de reconèixer que en cap moment em vaig sentir en perill.

El trajecte va continuar fins San Salvador. Al baixar del cotxe vam notar la calor que hi havia a l’ambient. Va ser una aturada curta, temps just per acomiadar als nois que ens havíem acompanyat des de Tegucigalpa i fer ús dels serveis de la benzinera on ens vam aturar.

El viatge continuà fins a Guatemala. El trajecte fins la frontera, d’uns 100 Km va ser molt plàcid i, sincerament agradable per les vistes que ens oferien els arbres que, literalment, cobrien la carretera i que feien una mena de túnels naturals impressionants.




A la frontera, del costat de El Salvador, ens demanaren la documentació. Va ser curiós. El policia ens digué: “Un espanyol i una guatemalenca.

.. sabeu que porteu un cotxe amb matrícula d’Hondures?”. Òbviament era una pregunta que no calia contestar i ens vam limitar a somriure.

A la banda de Guatemala només ens vam mirar el maleter i al veure la nostra gran maleta

ni tan sols ens la van fer obrir.

La carretera del cantó de Guatemala també era “volcànica” pel nombre de cràters al paviment. Els últims 60 Km dels 130 que hi havia des de la frontera fins a la capital eren de doble via per

sentit i s’agraïen.

Vam passar el cap de setmana amb la família de la Vane, on dissabte a la tarda vam fer-li una pinyata a la seva neboda gran que viu a Barcelona però que estaven a Guatemala per celebrar el seu cinquè aniversari. De fet el motiu del viatge era veure’ls

i compartir part de l’estada amb ells i tota la família.

L’arribada va ser especial per la neboda, Camila, perquè començava a trobar a faltar Barcelona, i veure’ns allà va fer que se n’oblidés de l’enyorança.

Aquella tarda va començar a arribar tota la família. Es podria dir que en aquell menjador hi eren gairebé 30 persones. I tots units.

A la pinyata van participar totes les nenes de la família. Dic totes les nenes perquè no hi ha cap nen! Era la primera pinyata de la Camila i es va posar una mica nerviosa i a plorar al veure que no queien els caramels del “Bob Esponja” que havia triat com a pinyata. Les seves cosines, molt més experimentades, sabien on colpejar la pinyata per fer caure els dolços, cacauets i faves que hi havia dins el ninot de cartró. Finalment, i per donar per acabat el ritual, vam fer caure tot el contingut del Bob al terra per a que les nenes, i no tan nenes, ho recollissin.

En una celebració d’aniversari podeu imaginar que no poden faltar sandvitxos, beguda, aperitius,i... pastís! Un pastís enorme, cobert per una mena de merengue

i farcit de gelat de xocolata i maduixa, amb maduixes naturals congelades per sobre. El que més em va cridar l’atenció és que al pastís estava escrit en català “Felicitats Camila”. Reconec que allò em va alegrar. També em va alegrar que Camila volgués cantar en català l’aniversari feliç davant de tothom.

L’aniversari va ser llarg i la gent va anar marxar de manera esglaonada. De fet vam marxar quan encara quedava gent perquè estàvem encara esgotats del viatge. El resum va ser una quantitat increïble de menjar i vàries bosses d’escombraries plenes de llaunes de cervesa buides.

A l’endemà havíem de fer el camí de tornada. L’única diferència és que fins a San

Salvador aniríem acompanyats amb el germà, la cunyada i les dues nebodes. Ells anaven a veure la mare de l’Ethel, la cunyada que viu a San Salvador.

Quan estàvem tots al cotxe per sortir, el pare de la Vane

ens va donar un cop al capó del cotxe per advertir-nos d’alguna cosa. Ostres! Una roda punxada! Tots cap a baix, buidar el maleter i canviar la roda. Afortunadament la roda de recanvi estava en bones condicions i, encara avui, és amb la que circulo. De tota manera havíem d’arreglar la punxada.

El pare de la Vane ens va indicar un lloc on reparen punxades a un centenar de metres d’allà i ens vam dirigir a fi de portar una roda de recami amb mínimes condicions. Era un taller amb molts pneumàtics amu

ntegats i l’home encarregat amb una roba que li sobraven dues talles i força bruta, pròpia d’un taller. De seguida va localitzar

la punxada i l’arreglà, crec que d’una forma molt rudimentària però alhora efectiva. Ens va cobrar 10 Quetzals, que equival a uns 90 cèntims d’euro!!!

El viatge començà cap a San Salvador on vam anar directament a casa de la mare de l’Ethel i on ens va rebre amb molt d’entusiasme, sobretot a les seves nétes. D’allà, i després d’un recorregut de uns 10 min, vam anar a dinar a un centre comercial on vam provar un entrepà de gall d’indi amb salsa de tomàquet típic d’allà anomenat "pan con chumpe" i que estava boníssim. Vaig repetir.

Al propi centre comercial ens vam trobar amb els companys amb els que havíem vingut el primer dia per reprendre el camí de tornada a Tegucigalpa. El retorn va ser tranquil

i vam para en un àrea de servei a 10 Km de la frontera. Allà ens vam trobar amb una autocaravana amb matrícula francesa. Increïble. Des de França fins allà amb autocaravana.

Allò em va cridar l’atenció.

La resta del camí res a destacar. Vam arribar a casa a quarts de dotze de la nit esgotats, però contents d’haver compartit aquell cap de setmana amb la família.

Versión Castellano

HONDURAS – EL SALVADOR – GUATEMALA

El pasado fin de semana fuimos a Guatemala. Fue un viaje de ocho horas desde Tegucigalpa hasta Guatemala, atravesando todo El Salvador.

El viaje comenzó el viernes a las seis de la mañana cuando apenas

el sol comenzaba a sacar la cabeza. Hicimos un par de horas desde Tegucigalpa hasta la frontera con El Salvador. Cabe destacar la cantidad de curvas que tiene la carretera hondureña y si a eso le agregamos los cráteres que hay en el pavimento, por llamarles de alguna manera a los grandes agujeros que se encuentran.

La frontera se llama el Amatillo. Allí ni siquiera nos pidieron los pasaportes. Eso sí, nos cobraron 3 dólares por mojarnos las ruedas del coche. ¿Por qué? Se supone que para evitar la transmisión de virus, es decir, una excusa para sacarnos 3 dólares por la cara. Vane dice que no, simplemente que aquí lo cobran porque de algún lado tienen que sacar el dinero para pagar la fumigación.

Sinceramente, las carreteras de El Salvador son las mejores de la zona. No hay tantas curvas y los carriles son lo suficientemente amplios. Desde la frontera de Honduras a la de Guatemala habrán unos 350 Km., de los cuales mas de 200 son de doble carril. Se agradece.


Una vez pasada la frontera le cedí el volante al compañero mejicano que nos acompañaba hasta El Salvador. Tengo que reconocer que tiene una conducción agresiva, supo

ngo que es porque esta acostumbrado a conducir en Méjico.

En un tramo de dos carriles pera cada sentido subió la velocidad e hizo un adelantamiento por la derecha a un coche a 160km/h y nos paró la policía. ¡Ups! El policía pidió la documentación de él y del coche y se la quedó, argumentando que teníamos que pagar una multa quien sabe donde y regresar a buscar la documentación. Obviamente eso hacia que nuestro esfuerzo de salir temprano se quedara en nada. El policía se fue a la parte trasera del coche a hacer que tomaba nota de la matrícula del vehículo. Víctor se bajo del coche y se dirigió hacia al policía para hablar con el. Yo que iba en el asiento del costado también baje para conducir pues daba por hecho que se quedaba el permiso de conducir. Víctor se dirigió hacia mi y me dijo “ dame tu pasaporte, ¡rápido!”. No entendía nada pero sin preguntar se lo di y puso 20 dólares dentro y se lo dio al policía. Al subir al coche, que continuo conduciendo él, explico que le insistió al policía que íbamos a Guatemala y que no podíamos ir a pagar la multa. El policía le dijo “La multa por exceso de velocidad es de 57 dólares pero lo podemos

arreglar aquí, que sepa que no se ha de hacer.” Efectivamente Víctor le ofreció 20 dólares que fue el precio final. Por primera vez, indirectamente, tuve contacto con la famosa “mordida”. Tengo que reconocer que en ningún momento me sentí en peligro.

El trayecto continuó hasta San Salvador. Al bajar del coche notamos el calor que había en el ambiente. Fue una parada corta, el tiempo justo para despedirnos de los chicos que nos habían acompañado desde Tegucigalpa y utilizar los servicios de la gasolinera en donde nos paramos.

El

viaje continuo

hasta Guatemala. El trayecto desde la frontera, de unos

100 Km. fue muy agradable por las vistas que nos ofrecían los árboles que, literalmente, cubrían la carretera y que hacían una especie de impresionantes túneles naturales.

En la frontera, del lado de El Salvador, nos pidieron la documentación. Fue curioso. El policía nos dijo “Un español y una guatemalteca... ¿saben que llevan un coche con matrícula de Honduras? Obviamente era una pregunta que no era necesario contestar y que nos vamos a limitar en

sonreír.

Del lado de Guatemala solo nos miraron el maletero y al ver nuestra gran maleta ni siquiera nos hicieron abrirla.

La carretera del lado de Guatemala también era “volcánica” pero por la cantidad de cráteres que había en el pavimento. Los últimos 60 Km. de los 130 que habían desde la frontera hasta la capital eran de doble vía por sentido y se agradecía.

Pasamos el fin de semana con la familia de Vane, donde el sábado por la tarde le hicieron una piñata a su sobrina que vive en Barcelona pero que estaban en Guatemala para celebrar su quinto cumpleaños. De hecho el motivo del viaje era verlas y compartir parte de su estancia con ellos y toda la familia.

Nuestra llegada va ser especial para la sobrina, Camila, porque comenzaba a echar de menos su entorno en Barcelona y vernos llegar va hacer que se le olvidara la añoranza.

Aquella tarde comenzó a llegar toda la familia. Se podrías decir que en el comedor éramos casi 30 personas y todos unidos.

En la piñata participaron todas las nenas de la familia. Digo todas las nenas porque no había ningún ¡niño! Era la primera piñata de Camila y se puso un poco nerviosa y lloró al ver que no caían los caramelos del “Bob Esponja” que había escogido como piñata. Sus primas, mucho más experimentadas, sabían donde golpear la piñata para que cayeran los caramelos, cacahuates y habas que estaban dentro del muñeco de papel. Finalmente por dar acabado el ritual, hicieron caer todo el contenido del Bob al suelo para que las nenas, y no tan nenas lo recogieran.

En una fiesta de cumpleaños se pueden imaginar que no pueden faltar los sanwichitos, bebidas, aperitivos, y... ¡el pastel! Un pastel enorme, cubierto de una especie de merengue y relleno de helado de chocolate y fresa, con fresas naturales congeladas por encima. Lo que más me llamó la atención era que el pastel estaba escrito en catalán “Felicitats Camila”. Reconozco que eso me va alegrar. También me alegro que Camila quisiese cantar l’aniversari feliç delante de todos.

El cumpleaños fue largo y la gente marchó de manera escalonada. De hecho nosotros marchamos cuando todavía quedaba gente porque estábamos todavía agotados del viaje. En resumen va ser una cantidad increíble de comida y varias bolsas de basura llenas de latas vacías de cervezas.

Al siguiente día teníamos que hacer el camino de vuelta. La única diferencia era que hasta San Salvador iríamos acompañados del hermano, la cuñada y las dos sobrinas. Ellos iban a ver a la madre de Ethel, la cuñada que vive en San Salvador.

Cuando estábamos todos dentro del coche listos para salir, el padre de Vane nos dio un golpe en el capó del coche para advertirnos de alguna cosa. ¡Ostras! ¡Una rueda pinchada! Todos abajo, vaciar el maletero y cambiar la rueda. Afortunadamente la rueda de recambio estaba en buenas condiciones y todavía hoy es con la que circulamos. De todas formas teníamos que arreglar la rueda pinchada. El padre de Vane nos dijo un lugar donde las arreglan a un centenar de metros de allá y nos dirigimos con el fin de llevar una rueda de recambio en las mínimas condiciones. Era un taller con muchos neumáticos amontonados y el hombre encargado con una ropa que le sobraban dos tallas y muy sucia, propia de un taller. En seguida localizó el pinchazo y la arreglo, creo que de una forma muy rudimentaria pero efectiva. Nos cobró 10 Quetzales, que equivale a unos ¡90 céntimos de euro!

El viaje comienza hacia a San Salvador donde fuimos directamente a casa de la madre de Ethel y donde nos recibieron con mucho entusiasmo, sobretodo a sus nietas. De allí después de un recorrido de unos 10 minutos fuimos a comer a un centro comercial donde compramos un bocadillo de pavo con salsa de tomate típico de allá llamado “Pan con Chumpe” y que estaba buenísimo. Repetí y todo.

En el mismo centro comercial nos encontramos con los compañeros con los que habíamos venido el primer día para emprender el camino de vuelta a Tegucigalpa. La vuelta fue muy tranquila. Paramos en una área de servicio a 10 Km. de la frontera. Allí nos encontramos con una autocaravana con matrícula francesa. Increíble. Desde Francia hasta allá en autocaravana. Eso me va llamar la atención.

El resto del camino nada a destacar. Llegamos a casa al rededor de las once y media de la noche agotados, pero contentos de haber compartido ese fin de semana con la familia.


martes, 15 de enero de 2008

HONDURAS, UN PAÍS SI MÉS NO, CURIÓS

Com diu la dita, que una imatge val més que mil paraules, la Vane i jo ens hem decidit de fer aquest blog sobre l'aventura a centre Amèrica, i concretament a Honduras. El títol del blog és una barreja d'Hondures, on vivim i tenim la seu central, Guatemala, per part de la Vane i Catalunya, per un servidor, i com ens sortia una paraula curiosa, Honduguacat, hi hem afegit un -E, en honor a una de les fruites més consumides a centre Amèrica i que estan en la dieta bàsica de la zona, l’abocat.

A centre Amèrica, a cada habitant de cada país tenen un sobrenom. Per exemple, als de Guatemala s'autoanomenen 'Chapines' però no sé perquè, als de Costa Rica 'Ticos', diuen perquè parlen com els Navarresos: mesica, sillica, pequeñico, etc. A els de Nicaraguara ‘Nica’, per motius obvis i als de El Salvador, ‘Cheros’ paraula que desconec o ‘Guanacos’, que significa que són molt xafarders (slang centre americà). Els de Hondures no podien ser menys i s’autoanomenen ‘Catrachos’, una paraula amb un significat que ni tan sols ells coneixen però que n’estan orgullosos. I l’escriuen de diferent manera KATRACHOS, K-TRACHOS, etc.

Ja fa dos mesos que sóc a Hondures i hi ha moltes coses que criden l'atenció. Una de les que més és veure com en una farmàcia, a part de vendre medicaments, cosa d'esperar en un comerç d'aquest tipus, també hi ha... TABAC! Increïble! En una farmàcia! L’avantatge és que pots comprar el tabac i els xiclets de nicotina d’un sol cop. I què dir dels vehicles? El 90 % no passarien l’itv ni de miracle.

Tinc dos companys de feina, amb els que més em relaciono, un és en Víctor, mexicà i l’altre en Ronald, peruà. Entre els tres hem trobat un terme a la il·lògica d’aquí, la “lògica catraxa”, on en l’aparcament de l’empresa, il·luminat de manera, per dir-ho finament, millorable, allà on hi ha un forat al terra per a que passin unes canonades i que haurien d’estar, com a mínim visibles i senyalitzades, ni una ni l’altre i és l’única zona on no hi ha cap llum. Lògica catraxa. Tabac a una farmàcia? Lògica catraxa. I així podríem trobar mil exemples de lògica catraxa.

Hondures és el país d’on surt el terme “República Bananera”. La costa nord del país, el carib Hondureny, la producció del plàtan és el principal recurs, encara que l’United Fruit Company dels Estats Units té la seu a Hondures i us podeu imaginar cap a on van els beneficis d’aquesta fruita. Gràcies a això Hondures va poder construir una xarxa ferroviària que avui dia està en desús i que encara la paguen com a deute extern. Un fet, que per nosaltres és una mica irreal és saber que aquí hi han passat una sèrie de fets que semblen de d’expedients X: un tren que xoca amb un vaixell. Sí, encara que sembla mentida això ha passat aquí. Va passar a la costa, un tren carregat de plàtans tenia el final de via al moll però es va passar de frenada i va xocar amb un vaixell que estava amarrat. Pel que sembla allò va ser el final de la xarxa de tren del país.

Un altre fenomen és el xoc d’un avió amb un autobús. Com? Això va passar a Tegucigalpa, on vivim i la capital del país. L’aeroport de Toncontín, que és com es diu, està al centre de la ciutat i la ciutat envoltada de muntanyes fa que els avions que aterren hagin de fer maniobres gairebé mil·limètriques per aterrar. Això fa que passin fregant una autopista amb una certa alçada just quan obren el tren d’aterratge. Solució catraxa: posar un semàfor a l’autopista. Quan hagi de passar un avió, no circula cap vehicle. A grans mals, grans remeis.

http://www.letralia.com/62/le06-062.htm

La Vane i jo intentarem explicar alguna cosa cada setmana així que si aneu veient el bloc de tant en tant segur que trobareu coses noves.

Una abraçada.

miércoles, 9 de enero de 2008

Cristo del Picacho











Para iniciar el 2008 subimos al Picacho. Es una pequeña montaña en donde los Hondureños han contruido una gigantesca imagen de Cristo. También es un parque que lo tienen como reserva natural. Vimos pájaros carpinteros!

miércoles, 2 de enero de 2008

Noche Vieja en Tela-Honduras











31-12-07
Este fue el regalo especial que tuvimos el último día del año. Estuvimos bañandonos en el mar sobre las 18:0 hrs. Fué genial, era para todos la primera vez que estabamos en la playa para la noche de fin de año.